El burro i el toro I

Hi havia una vegada, ja fa molt de temps, un comerciant qualsevol que quan era petit li va esdevenir un fet sorprenent, en sortir-li, un dia d'entre tants, un monstre, que li va dir que li faria realitat el desig que volgués. Així que li va demanar de tenir el poder d'entendre la llengua dels animals i els ocells. I el monstre li va fer realitat el desig a condició que mantingués en secret i no ho digués a ningú, ja que si ho deia a algú, li sortiria el mateix monstre i el mataria. I des d'aquell moment l'home entenia la llengua dels animals i els ocells.

Lo important és que aquest comerciant tenia bestiar i terres, i vivia al camp. I tenia un toro per llaurar, i un burro. Al vespre tornava el toro cansat a l'establia, i es trobava el burro dormint ben descansat,

TO BE CONTINUED...

D'Asila a Tànger

D'Asila a Tànger

«Hi va haver un temps en què els reis de Portugal tenien sota el seu comandament, entre d'altres territoris, unes quantes ciutats fortificades del Nord d'Àfrica. Una d'elles era Tànger. Una altra, Asila.
Fou a l'inici de 1503 quan el governador portuguès d'Asila va saber que els moros de Fes preparaven d'amagatotis una expedició per assetjar Tànger. Pretenien que uns quants s'infiltressin a la ciutat disfressats de mercaders per ajudar la conquesta, quan l'exèrcit moro, a l'empar de la nit, temptés escalar les muralles de la ciutat. Era un bon pla, però... Però si fos possible avisar a temps el governador militar de Tànger, se n'aniria tot plegat en orris. Avisar com? En aquella època no hi havia correus ni telègrafs, ni faxos ni telèfons.
Podien enviar un emissari, ben segur. El pitjor que podia passar era que el cavaller fos interceptat per les hosts enemigues que eren ja de camí. Pensant-s'ho estava el governador d'Asila sense acabar de decidir, quan sentí uns lladrucs, provinents d'ençà l'aquarterament.
-És la gossa de Pere de Castro, que saluda al seu amo, de la guarnició de Tànger –aclarí un oficial.
- I perquè no l'ha acompanyat la gossa? –volgué saber el governador.
- Estava plena. Els cadells ja han nascut i els hi ha donat de mamar, i ara, si algú li impedís, seria capaç de passar per sobre de tot per tal de ser al costat de l'amo.
- I hi ha de ser –diu el governador, il·luminat de cop i volta.
Portaren la gossa, molt experta i un tant bruixa, li lligaren al clatell un sarronet amb una carta embolicada, i la van portar a les portes de la ciutat d'Asila.
-Vés a avisar el teu amo –digueren a la gossa, donant-li una palmada al llom.
I això era tot el que la gossa volia sentir. Trescant per aquí, trescant per allà, la gossa va recórrer el desert. Avançà caravanes, vorejà oasis, esquivà les dunes i travessà sense fer-se veure per l'exèrcit moro, acampat en un coll, a l'espera de l'atac.
Cansada i dolorida, va entrar a Tànger i s'orientà pels carrers i carrerons fins trobar en Pere de Castro, que esmorzava amb el governador. Quina gran alegria per a bèstia i amo!
-Porta un sarronet al clatell –cridaren l'atenció alguns dels presents. Ho veieren. Era la carta amb l'avís. Tot seguit el governador de Tànger ordenà de prendre providències. Segellaren les portes de la ciutat. Doblaren els guaites, redoblaren les defenses, i així la celada que els moros havien preparat no va reeixir. La gosseta va salvar moltes vides i una fortalesa del regne. Era una heroïna, amb dret a títol de registre a la història de Portugal. Més, ai las, ni tant sols en sabem el nom... »

► Un conte d'António Torrado;

► Il·lustrat per Cristina Malaquias

Ez-Zohra

Yann Tiersen - Summer 78

«Ara entra Ez-Zahra, gemegant i maleïnt la vida en general, sense dirigir-se a ningú en concret. El cambrer li dóna foc i ella, mirant el sostre, diu només:

-Arribaren i fracassaren...

Du, com sempre, un poal on guarda les seues coses. Ha tornat a maleir algú i se n'ha anat.

D'aquesta dona diuen que s'ocupen les monges, més duna vegada a l'any encara que ella s'estimaria més que lidonaren quatre-cents rials per a poder pagar-se un bany. Té les cames negres com el carbó i la seua cara reflecteix tota la seua desgràcia. Té la mania de posar-se a girar i girar en redó de tant en tant, com si ballara de la mateixa forma que un dervitx. Un bon dia, va aparèixer vestida amb aquella roba, més pròpia d'una joveneta que no d'una dona de la seua edat, i des d'aleshores que vaga entre nosaltres, mig nua.

Deu haver passat la nit lluny del seu barri o els deu haver oferit una funció del seu ball als xiquets, perquè li ho permeten tot. Fa de mare als xiquets del seu barri, com si els haguera parit de veritat; quan un xiquet no sap on refugiar-se, ella li ofereix el seu pit acollidor, com fa amb tots els qui oloren el drap narcotitzant.

Recorde que, un matí, ens va sorprenddre el seu aspecte: anava completament maquillada perquè els seus protegits havien decidit embellir el seu rostre envellit; però li havien dibuixat uns llavis tan prims i tan perfilats, al voltant de la seua boca sense dents, que semblava una cicatriu i li donava un aspecte encara més extrany. De fet, era la protegida dels seus protegits; pobre de qui intentara fer-li alguna cosa quan l'envoltaven els seus xiquets. Quan algun curiós se li aproximava, podia donar gràcies si només rebia colps de puny i puntades de peu, perquè els xiquets també solen utilitzar estris que punxen. En veure el grup, era aconsellable canviar de vorera o, si no hi havia altre remei, passar entre ells amb cura i en silenci, sense provocar-los ni tan sols amb la mirada.»

► Mohamed Xucri, Amor i malediccions (2000), ed. Bromera, 2002, pags. 142-144.